De la Solana estant

Fugint de la confusió, miro a baix a la vall, i després als cims i al cel que ho corona tot. El vent em recorda que encara soc viu

Benvinguts al web literari de l'IX

Escriptor no per desconegut menys interessant, empra el pseudònim IX, que és també el 9 en números romans, una variació local del verb eixir, una emoticona, el nom d’un poble, la lletra X de l’alfabet...
Poc prolífic, l'IX ha escrit una trilogia catalana, de la que s'ha publicat dos volums, i el tercer està en revisió, i també ha escrit un llibre per als lectors juvenils.
Es pot dir que la trilogia no són llibres de misteri o aventures, excepte si considerem que l’aventura és el viatge mateix. Un viatge des del segle XIX a l'actualitat, travessant alhora el país i la seva història. A vegades densos, els lectors poden precisar una mica de voluntat, potser com llegir costa amunt. En un món on tot és ràpid i ple d'escuma, a l'abast d'un clic, una lectura així pot semblar poc atractiva, però si hom s'hi endinsa sense pressa, assaborint la dificultat de triscar solana amunt, tot acaba fluint i aportant riquesa.
El llibre juvenil són figues d'un altre paner, desapareixen les convencions, i cada pàgina és un viatge inesperat.

Vinga, no feu el ronso i doneu-hi un cop d'ull:
Trilogia catalana

Mullena

Un grup d'homes de diverses procedències juga a cartes en una taverna d'Alcoi. Xerren, enviden, recorden, expliquen, es queixen, i es diverteixen a la manera dels homes, amb murrieria trapella i poca-solta.

Aquest és el punt de partida d'una narració que, mentre ens passeja des del Pirineu a Alcoi, s’endinsa al s. XIX. Si un quadre és una interpretació de la realitat, aquest llibre també interpreta un passat que encara ens condiciona, revelant que, sovint, els canvis no són més que un retorn al punt de partida.

Mullena és el primer volum d'una trilogia que, al segle XXI, tanca Torb.


Ressenya a la revista Llengua nacional

Comprar

....

El Peret prenia un glop de mentideta, la barreja de cafè-licor i aigua de civada, el Vicentet, conegut com a Tet, bevia el cafè-licor sense barreja i caramull, i l’Andreuet un cafè sol. El Demetriet, que no prenia res, de tant en tant aixecava la vista cercant l’arribada de coneguts.

Dins la taverna, curulla de sorolls i sentors, aquells homes no eren els més nets del món, l’ambient s’anava tornant boirós amb el pas de les hores. Una creixent fumera carregava al personal i originava orfeons d’estossecs i raneres. «Quin salabari, redéu, astò es un orguede tísics», se’n fotia el Paco, l’amo del local. Ja no treballaven a la
carbonera, però al Pere i a l’Andreu, fotuts a causa de massa anys en contacte amb polsim de carbó, l’aire carregat també els causava tos i ofecs. Tot i això havien sobreviscut on altres no, potser a causa d’una joventut no industrial. A llocs com Alcoi, un de cada deu nanos moria abans d’arribar a adult, i d’aquests, hom anava caient entre els quaranta i els cinquanta. De la seva generació només en quedava un grapat.


Mentre jugaven a cartes, els homes arreglaven el món. La camaraderia feia que hom es prengués les disputes tranquil·lament, i renegava a tot estirar amb rampells d’enuig tamisats per l’humor.

Discutien sobre el treball, la salut, el govern, la monarquia, els marxistes, o del miratge de democràcia de la Restauració, aquella democràcia feudal. Sense esmentar noms, també deien penjaments dels cacics, aquells personatges que escollien els candidats electorals que els afavoririen, els encasillados, i en garantien la victòria.

Dins la democràcia tutelada, l’alternança dels dos partits polítics que menaven l’ancestral sistema de privilegis exigia anorrear altres opcions. Això s’aconseguia mitjançant el caciquisme i el restabliment del sufragi censatari, amb el que només votava una minsa part de la població. Tot i això, per assegurar el tret, a més de coaccions als electors, hi havia una escampada de funcionaris que votaven en nom de difunts. «Com sempre ha set, bufa el Vent de la gana», acostumava a dir l’Andreu

....
Mullena, primer volum de la trilogia catalana

Tempesta

En procés de revisió...


Aquells dies, des de l'institut, l'Antonio Faus observava la protesta dels estudiants universitaris contra el govern, un refús viu que qui sabia si podria esdevenir l’esca d’una revolta contra l’Estat en descomposició. Al govern només li restava la coerció i la propaganda, però també era veritat que molts règims abjectes es cronificaven per desistiment dels ciutadans.

Mentre que a casa s’ho miraven amb certa distància, entre indiferència i vistiplau, l’Antonio desaprovava aquelles refregues que considerava estúpides i antipatriòtiques.

Possiblement estava influït per les amistats, nanos de famílies habituals a cercles i cofurnes on feia anys que lerrouxistes, militaristes, nostàlgics de Cuba, membres del Sindicat Lliure, de la Unió Lliure, i els més nous, els albinyanistes, amb la seva parafernàlia de la salutació romana, la camisa blava, i altres ocurrències, covaven un brou ideològic. Mig de broma s’autoanomenaven el Fascio de la Rambla, i, sense broma, consideraven el catalanisme, l’obrerisme, i àdhuc la democràcia mateixa, greus perills per a Espanya, entesa com un mena d’ens mític.

Torb

Tercer volum de la trilogia catalana, Torb és un text crepuscular, de clarors tamisades i foscors intenses, però on també es barregen alguns esclats de llum que constaten que, seguint el fil que uneix passat i present, la vida continua.

Conscient de la seva insignificança, enfrontat a l’esglai dins la quotidianitat, el Jan sap que viure implica assumir la condició d’ésser efímer i matusser, amb un rastre de pecats. El món no s’atura, i ell només pot continuar endavant, tot i la dificultat, com caminar dins l’aigua. Pel camí troba personatges que expliquen diferents passats i presents, desconstruint la realitat i exposant els límits de l’ànima. Les diferents perspectives interpel·len al món resultant, esdevingut un cosmos imperfecte i hostil on, sovint, només resta el recer de la bona gent, i la recerca d’un Déu que doni sentit a les coses.


Ressenya a la revista Llengua nacional

Comprar

....

Per no despertar la Cristina es vestí dins la foscor, i, entrellucant la penombra exterior, imaginà la rutina que l’esperava. Esmorzaria, agafaria els trastos, baixaria al carrer, on trobaria gent ensopida de camí a la feina, i cercaria el cotxe, aparcat uns carrers enllà. I mentre feia tot allò, el trànsit passaria d’uns pocs vehicles solitaris a una munió de cotxes apressats.

A la ràdio trobaria la mateixa barreja imperiosa de cada matí. Sovint ni l’engegava per tindre uns minuts per a ell, si la circulació li ho permetia.

Anar sempre a cop de minutera l’entristia, era com viure la vidad’un altre, envellir sense haver viscut, era transitar per la buidor.

Albirant la penombra inhòspita d’aquell dia rúfol, pensà que el món era curull de gent boquejant, accelerada, cercant engrunes d’atenció que evitessin la sensació de ser peces prescindibles. La vida era una competició per produir, i els joves que creixien creient que els esperava un món d’oportunitats i llibertats rebien un cop amarg en

topar-se amb la realitat.

Si havia dormit prou hores, sense desvetllar-se, sense angoixa, abans de llevar-se, encara aliè als quefers, era quan al Jan el cervell li funcionava més fi. I, dret en la penombra, cordant-se la camisa,aquell matí li tornà una pensada de feia un temps. Tal com hihavia un món físic amb alçada, llargada i amplada, on els gradients originaven els fenòmens físics, també hi havia tres dimensions socials: l’econòmica, la nacional, la ideològica, on els gradients donaven lloc a les pertorbacions socials. A diferència dels espacials que formaven un tot indestriable, la relació dels eixos socials era més elàstica, però malgrat això, quan es perdia l’equilibri tot se n’anava a can Pistraus.

Ajustant-se el cinturó, en Faus dubtà si allò se li havia acudit de bon matí o un vespre que anava gat, i somrigué amb el pensament, tot imaginant-se un Hari Seldon o un Alexandre Déulofeu de parriure. Fos com fos, recordava haver cregut que aquests eixos col·lectius havien cristal·litzat el segle XIX, i que els desequilibris de la industrialització havien acabat donant lloc als desastres del XX.

....
Literatura juvenil

El Cercle dels negocis exemplars

-Ton, el Cercle dels negocis exemplars és un llibre juvenil.

-No, Txell, el Cercle dels negocis exemplars sembla un llibre juvenil.

-A veure, va tal com raja, sense mesura, ple de bestieses. No és seriós ni ponderat.

-Què volies? La mort d'Ivan Ilitx?

-Recollonsems! Ets tan ximplet com l’autor.


La Txell i el Ton són dos amics que, havent fet campana de classe, casualment troben a l’oncle Ulisses. A partir d’aquí tot s’enreda, apareixen societats secretes, una munió de personatges, i trames que avancen paral·leles. Acaba bé? Es podria dir que si.


Comprar

....

Fa uns dies em vaig trobar l’oncle Ulisses al metro. Jo anava amb el meu amic Ton, i quan dic amic, dic amic, no feu cas a les que diuen que si és el meu xicot, ho fan només per punxar-me. És que tinc algunes amigues que són veritables bruixes, en el bon sentit de la paraula. O no.
A veure, stop!, arrêter!, abbrechen!, alto les seques!, que me’n vaig de mare. El cas és que el Ton i jo tornàvem de classe, perquè ens havíem pelat les darreres hores, que no hi ha qui aguanti aquells rotllos de filosofia del senyor Tibau, que en comptes d’explicar la lliçó comença a divagar sobre el sexe dels àngels, i llavors no pots fer altra cosa que mirar-li la mata de pel que li creix a les orelles. És que no és un borrissol, és una aixella completa el que hi té! No hi ha ningú que li ho digui?, no té dóna, o núvia, o xicot, aquell pobre?
No sé pas com l’aprovarem aquesta assignatura, però anant a classe segur que no.
Ah! Per cert, em dic Txell, us ho havia dit? Tant fa, el fet és que anàvem el Ton i jo a agafar el metro i al final de l’andana vaig llucar a l’oncle Ulisses.

Se’l veia estrany, aturat mirant el no res. Feia una sensació malastruga. Mentre ens apropàvem, passà un tren, i afluixarem el pas, atès que no arribaríem a temps. Era millor pujar-hi i anar a cercar-lo dins. Però l’oncle no es mogué, quedà palplantat on era. No sé perquè, però em vingué una esgarrifança que em posà la pell de gallina, i vaig aturar-me a mitja andana. Llavors, de sobte, el Ton m’agafà del braç, m’estivà, i em feu asseure en un banc.
—Què passa?!
—Espera —em digué tot fent aquella mirada que només li segueixes la veta per veure quina animalada s’ha empescat.
—Què hem d’esperar? —vaig replicar sense massa ganes, ho reconec.

—No veus que és un espia? Mira, ara se li apropa el contacte. Veus aquella vella? Li donarà la contrasenya secreta, o el paquet de microfilms.
—Recony Ton! No és moment per a bromes. Sàpigues que no em fa gràcia.

....
Descobreix històries que et submergiran en un viatge literari inesperat.